Màquines com jo
Una bona idea malaguanyada en el desenvelupament
Fitxa
| Títol | Màquines com jo |
| Autor | Ian McEwan |
| Traductor | Marc Rubió |
| Editorial | Anagrama, 2019 |
| Pàgines | 352 |
Comentari
Si quan vaig llegir Expiació l’Ian McEwan ja em va semblar carregós, ara, en acabar aquesta novel·la de ciència-ficció, ja el trobo un autor sobrevalorat i pretensiós. No sé què li veuen.
Potser les expectatives eren altes en començar a llegir un llibre on un dels protagonistes és un androide amb altes capacitats cognitives. En un moment en què tot és ple d’IA (fins i tot els electrodomèstics més bàsics), semblava que la lectura permetria tenir inspiració per a un debat més ètic que no pas tecnològic. Però no. El llibre és ple d’idees que es llegeixen com un tot, però que després no encaixen en una trama amb cara i ulls. Una narració ha d’enganxar al lector en un fil narratiu que porti d’un punt A a un punt B, passant per on calgui. El problema és quan no hi ha destí definit i tot és donar voltes que no duen enlloc.
El llibre tracta d’un noi —anomenat Charlie— que d’un bon principi ja em va caure malament perquè sembla un d’aquells anglesos estirats i presumptuosos sense ofici ni benefici que duen una vida prou regalada. Aquest màquina es compra sense saber-ne el perquè un androide intel·ligent anomenat Adam. Bé, la cosa promet, oi? Doncs no. El fil de l’Adam apareix i desapareix aleatòriament de la trama de la novel·la quan es barreja amb la història d’amor amb la Miranda, la veïneta del pis de dalt. L’Adam s’enamora de la veïna humana, però la narració, que podria dur a un estudi aprofundit sobre les possibilitats de l’aparició de sentiments en màquines, s’estronca i s’embranca amb la història d’amor (bastant convencional) del Charlie amb la veïna.
Hi ha algunes bones idees, com ara la distopia en què Margaret Tatcher, després de perdre la Guerra de les Malvines , dimiteix i guanya les eleccions un laborista que, més endavant, és assassinat. En què ajuda aquesta idea a la història que estava explicant? En res, però és distreta. Una altra: l’ Alan Turing no va suïcidar-se i ara viu en parella una vida acadèmica d’allò més clàssica.
En fi, una rastellera d’idees més o menys originals que podrien donar molt de joc desaprofitades en una història que he trobat força suada i queca. Mai més res d’en MacEwan.
Valoració
★★☆☆☆
