Un home decent
Fins i tot els espíes poden ser persones decents
Fitxa
| Títol | Un home decent |
| Autor | John le Carré |
| Traductora | Núria Parés Sellarés |
| Editorial | Edicions 62, 2019 |
| Pàgines | 336 |
Comentari
Les novel·les d’en John le Carré discorren suaument, sense esvalots, com l’aigua del Tàmesi, tot i que per sota l’acció i les passions bullen. Aquesta penúltima obra seva no podia ser d’una altra manera.
En Nat, el protagonista, és un agent secret a punt de la jubilació (o la dimissió) que accepta la darrera missió de la seva carrera aquest cop al cor de Londres, lluny dels països de l’est on solia actuar. L’Ed, en canvi, és un jove amb opinions molt radicals tot i que gens perilloses pel sistema que vol jugar sigui com sigui al bàdminton amb en Nat. I se’n surt, fan una certa coneixença —que no amistat— fora de les feines tot jugant a aquest joc de raqueta tan britànic.
Les coses es compliquen quan durant el seguiment d’un agent rus dorment els caps d’en Nat s’adonen que els implicats en una trobada no són els qui es pensaven. En Nat, que és bona persona per sobre de tot intenta aclarir els fets que no li quadren sense l’ajut dels seus superiors i acaba descobrint la veritat: hi ha hagut un terrible malentès propiciat per un engany. Ell, malgrat les ordres dels superiors en el sentit contrari, s’ho fa venir bé perquè tot acabi sortint de la millor manera possible.
A més de la trama d’espionatge, els llibres d’espies —com els policíacs— ens retraten la societat en què té lloc l’acció. Si a L’espia que tornava del fred en le Carré retratava la guerra freda, ara toca dibuixar la societat post-Brèxit i el poc respecte que li queda a la Gran Bretanya en el concert de les nacions. També aprofita per descriure l’ocàs d’una societat britànica educada en col·legis públics (que vol dir privats i exclusivistes) i que ara veuen com s’enfonsa tot allò que els mantenia per sobre els altres.
Com sempre, una gran novel·la.
Valoració
★★★★★
